El goig de ser jo amb els altres.

Reviso texts del Dietari valorant-ne la possibilitat de publicar-los, tinc molts dubtes. Són texts que van construint el meu relat, un relat que vol ser alliberador, penso. Per altra banda valoro si encara són vàlids després de la crisi de la Covid19, sembla que tot està canviant. Decideixo que sí, que sí que són vàlids, precisament perquè són alliberadors, encara que sigui el relat d'una alliberació personal, potser petita, però que reivindica aquest espai propi dins el compromís amb els altres. Quatre anys després de ser escrits prenen un nou sentit. Ara, en l'era postcovid, quan canviem lleugerament seguretat per llibertat, qualsevol espai genuí pren valor. Al principi de la crisi jo mateixa escrivia: No vull tornar a la vella normalitat. "La normalitat és el problema" llegíem en algun eslògan, una normalitat amb crisi climàtica, capitalisme salvatge, precarietat laboral, sanitat, educació i cultura a mínims... En aquests moments, polítics i mitjans de comunicació ...

Potser sóc una irresponsable o una inconscient. No em tenia per això però em sento sola en la defensa de la tornada a l'escola de nens i nenes. Les mesures del Departament em semblen més que absurdes, aberrants. Penso, segurament equivocada, que són fetes per cobrir-se les espatlles legals en cas d'algun "contagi". No són fetes, penso, segurament equivocada, a favor de l'educació, a favor dels infants. Cobreixen just l'expedient. La resposta de gran part dels docents i dels sindicats, tampoc l'entenc, me n'estic de qualificar-la, segurament que seria injusta. Jo, irresponsable com m'he tornat, en lloc de queixar-me per no poder complir les mesures de seguretat em queixo per la manca de mestres i d'espais, per la manca de lideratge, coratge i compromís del Departament. Jo, irresponsable com sóc, demano obrir les escoles, convidar les famílies, els ajuntaments i la xarxa social a col·laborar per garantir el dret a l'educació, per treballar en...

I farem paret com si tot comencés avui,  farem paret amb els materials que tenim, i finestres que donaran a bells horitzons. Construirem taules i cadires, per seure junts a menjar i fer conversa. Els jocs de la mainada seran la música de fons. Després llaurarem l'hort i sembrarem llavors  d'il·lusió i d'esperança.

Amics i coneguts em pregunten i els pregunto: Esteu bé? Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla... No, no estic bé! No estem malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més tristos, més angoixats, més indignats, més confosos. No, no estem bé! Si miro més enllà del meu nas encara em sento pitjor. Escric, desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta, expressades al blog. Demà obren les escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria, els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa. Demà entrem a la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i els pobres, pobres treballador...

Imagina una dona jove, treballadora i mare, segurament no et costarà gaire perquè tots en tenim alguna ben a prop. Doncs l’escola n’és una. L’escola és una dona: Acollidora, amorosa, creativa, moderna i democràtica que treballa pel progrés de la societat; generosa, encara que pobre; forta, sàvia, busca en el saber de les velles dones, en la tradició allò que cal preservar; compromesa amb la seva comunitat i el món. Tot i que va ser educada per ser: Obedient, callada, conformista, jeràrquica, pobre, mesquina, conservadora, egoista, servil, tancada. L’escola perquè és dona sovint és maltractada, menystinguda, oblidada, explotada, desprestigiada, manada i organitzada per l’home. Però, ara, ja! L’escola se sap poderosa i per aquest motiu se l’assenyala i ataca, se la satura i estressa, es ridiculitza el seu patiment. Som en temps de crisi, d’emergència, l’escola pateix per ella, pels seus i pels altres perquè també és empàtica i solidària. Què fem? Li done...

Teniu raó, l’escola no està preparada per afrontar la tornada dels infants i joves, tampoc ho estarà el setembre. Ni desdoblaments, ni sistemes híbrids, ni ocupar espais de la ciutat, ni totes les bones intencions ens evitaran el col·lapse. Hem vist el col·lapse de la sanitat, el primer, ara, tot darrera vindrà el social en forma de més pobresa i desocupació, el col·lapse del sistema educatiu és més que previsible. Com a la sanitat, l’educació pública ha patit retallades quan necessitava inversió. Ara parlen de ratios de 13 a INF i PRI i 15 a SEC, fantàstic! Però inassumible, és evident per a qualsevol que conegui, des de dins, les escoles i instituts. Més de cent escoles en barracons saturats, altres tantes amb classes desdoblades ocupant biblioteques i altres espais del centre. Als instituts hi està arribant el boom, literalment no hi caben, el setembre passat ja no hi cabien. És més que evident que ve una situació de col·lapse i no estem preparats. Comencem a dir les cose...

Floral aroma Canta la mallerenga Feliç tristesa xeringuilla Natura nua Bellesa infinita Tu i jo, juntes El verd esclata Sento el sol que crema L'àliga volta. Sol primaveral Oberta l'englantina Surt l'abellerol Llum juganera Entres per la finestra Les ombres ballen