El goig de ser jo amb els altres.

Amics i coneguts em pregunten i els pregunto: Esteu bé? Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla... No, no estic bé! No estem malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més tristos, més angoixats, més indignats, més confosos. No, no estem bé! Si miro més enllà del meu nas encara em sento pitjor. Escric, desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta, expressades al blog. Demà obren les escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria, els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa. Demà entrem a la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i els pobres, pobres treballador...

Imagina una dona jove, treballadora i mare, segurament no et costarà gaire perquè tots en tenim alguna ben a prop. Doncs l’escola n’és una. L’escola és una dona: Acollidora, amorosa, creativa, moderna i democràtica que treballa pel progrés de la societat; generosa, encara que pobre; forta, sàvia, busca en el saber de les velles dones, en la tradició allò que cal preservar; compromesa amb la seva comunitat i el món. Tot i que va ser educada per ser: Obedient, callada, conformista, jeràrquica, pobre, mesquina, conservadora, egoista, servil, tancada. L’escola perquè és dona sovint és maltractada, menystinguda, oblidada, explotada, desprestigiada, manada i organitzada per l’home. Però, ara, ja! L’escola se sap poderosa i per aquest motiu se l’assenyala i ataca, se la satura i estressa, es ridiculitza el seu patiment. Som en temps de crisi, d’emergència, l’escola pateix per ella, pels seus i pels altres perquè també és empàtica i solidària. Què fem? Li done...

Teniu raó, l’escola no està preparada per afrontar la tornada dels infants i joves, tampoc ho estarà el setembre. Ni desdoblaments, ni sistemes híbrids, ni ocupar espais de la ciutat, ni totes les bones intencions ens evitaran el col·lapse. Hem vist el col·lapse de la sanitat, el primer, ara, tot darrera vindrà el social en forma de més pobresa i desocupació, el col·lapse del sistema educatiu és més que previsible. Com a la sanitat, l’educació pública ha patit retallades quan necessitava inversió. Ara parlen de ratios de 13 a INF i PRI i 15 a SEC, fantàstic! Però inassumible, és evident per a qualsevol que conegui, des de dins, les escoles i instituts. Més de cent escoles en barracons saturats, altres tantes amb classes desdoblades ocupant biblioteques i altres espais del centre. Als instituts hi està arribant el boom, literalment no hi caben, el setembre passat ja no hi cabien. És més que evident que ve una situació de col·lapse i no estem preparats. Comencem a dir les cose...

Floral aroma Canta la mallerenga Feliç tristesa xeringuilla Natura nua Bellesa infinita Tu i jo, juntes El verd esclata Sento el sol que crema L'àliga volta. Sol primaveral Oberta l'englantina Surt l'abellerol Llum juganera Entres per la finestra Les ombres ballen

Continua l’allau de whatsapps amb vídeos, esquemes, consells, acudits... Instagram, facebook... acompanyen, distreuen però també enganyen la gana, gana de gent, de relacions personals físiques, significatives, estimades. Em plantejo deixar-les, les xarxes, però no m’acabo de decidir. Ens diuen que són addictives, que ens manipulen, que distreuen el personal dels problemes reals, que són la nova droga... Segur que sí, tothom té raó, tothom té les seves raons, jo també! I filla del meu temps em moc, a les palpentes en el món que m’ha tocat viure. Insegura, intentant posar criteri, seny, equilibri a un caos impossible. No hi ha perfeccions, no hi ha possibilitat d’ordre, hi ha la vida per viure i ho faig activament, sigui el confinament, sigui la convivència, sigui la incertesa, sigui la manipulació, sigui l’art, la cultura, la natura, els afectes, els amors... visc, visc intensament el què em toca viure, ho gaudeixo i ho pateixo, no sé si a parts iguals, depèn del dia. Vull p...

Epidèmia L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. En un món d'ignorància i recels, d'enveges i ambicions, es malviu esperant l'epidèmia de l'amor. L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. Rosa Guàrdia 1995 Anestèsia Les orelles insensibles, plenes de fil musical. Els ulls cecs, ofegats d'imatges. La ment esgotada, desbordant problemes disfressats de rutina. Les mans fredes per una solitud d'espècie. I a la gola, la nàusea per la vergonya del meu temps. Desperto de l'anestèsia  i desitjo silenci, desitjo bellesa i consciència, desitjo amor i pau. Sóc tan poca cosa, penso, que només sóc desig. Rosa Guàrdia. Març 1995 Amor 2020

Dos poemes em ballen pel cap, els vaig escriure des de la commoció de la guerra de Bòsnia, els busco per publicar-los al blog, he necessitat dos dies, això de l’ordre es fa complicat tant a casa com al món, no deu ser l’estat natural de les coses. Finalment trobo els poemes. Si m’han tornat a la memòria és perquè ara també visc aquest dies amb certa commoció. En els dos casos podria semblar que a mi no m’afecta directament però no és així, estic, penso que en general estem vivint un xoc, alguna cosa inesperada pel comú dels mortals, que ha trasbalsat la vida quotidiana. Confinats, amb temps per pensar, les prioritats han canviat, les relacions personals i socials s’han transformat   i han passat a ser o intensíssimes amb els de casa o inexistents amb la resta de persones, bé existents a la xarxa, de manera virtual. Com posem ordre en aquest caos? A alguns ens podia semblar que teníem la vida endreçada, planificàvem trobades, activitats, vacances, feina... Doncs no, toca reinve...