El goig de ser jo amb els altres.

En Nim està trist. Se li fa un nus a la panxa cada vegada que s'ha de separar de la Lia, o quan marxa la mare de viatge, o quan el pare no el pot acompanyar a l'escola... Massa sovint té el nus fent-li la guitza. La Lia i en Nim són cosins, viuen en dues ciutats separades per més de dos mil kilòmetres i només es veuen quan fan vacances, aquí o allà. Quan es troben és una festa: tota la família reunida, taules parades, pastissos i regals, excursions, cavalls, platja o piscina, pesca al llac, bolets, jocs i cançons... Quina alegria! Però les vacances s'acaben i torna el nus a la panxa. “No marxis” diu en Nim a la Lia “Queda't un dia més” La Lia també està trista i se li acut una idea: “Aquest nus és un embolic de fils de colors, cada fil és per una de les persones que estimem: el pare, la mare, la germana i els germans, els cosins i les cosines, l'avi i la iaia, els amics, els tiets... desembolicarem el nus! Quan marxi ...

Sóc davant del mar, un matí d'estiu. La platja, a poc a poc, es va omplint de tovalloles, para-sols i banyistes; rutines d'estiu que observades des d'aquest mirador són com una postal dinàmica i entranyable. Calella de Palafrugell 10/8/2019

Tanco els ulls i sento per mil·lèsima vegada l'olor dels pins, de fons escolto el conegut cant de les cigales, un sol amic amb la lleu brisa fa el moment del tot plaent. Així he sentit, aquest matí, les teves carícies, carícies d'aparença innocent, sumant-se a la memòria de la meva pell. El teu desig desperta el meu, comença la dansa, en sabem els passos, el compàs, la melodia... és fàcil de seguir i la gaudim confiats en la memòria de la pell. Montroig del Camp 3/9/2019

Som aquí i ara, construint els seus records. Aquest present compartit l'evocaran i els sustentarà, els parlarà de qui són i d'on venen. Nosaltres, els avis, vivim el present amb ells, el gaudim intensament, fins a l'esgotament. Sabem que tot l'amor que ens desperten els donarà la seguretat que tenen les persones que han estat estimades. Avis  Sóc en l'ara i ja sóc en el demà, com els meus avis són en mi. Com totes les persones significatives  que passen per la meva vida. Vivim la pròpia vida i vivim en els altres.

Faig fotografies d'escenes que m'agraden, algunes les penjo a Instagram, és evident que no reflecteixen la realitat sencera, són bells escenaris que escapcen soroll i brutícia. La vida és molt més complexa, tot i així, penso que l'escenari "real" també és una ficció que ens han o ens hem anat creant, un escenari on cadascú fa el seu paper i on allò bell i allò terrible hi són presents, no hi ha obra que se n'escapi, ni viatge que t'allunyi prou de qui ets, fugim per tornar a allà mateix. Escenaris i personatges d'una comèdia que representem amb més o menys encert i del guió de la qual no és fàcil sortir-ne, potser val més esforçar-se per representar un bon paper que pretendre canviar el text. Canapost, dimarts 16/7/2019  Capvespre a Croàcia

WhatsApp F: Hola Punkies, com us aniria quedar per fer un berenar-sopar... R: ...podrieu venir a casa... N: ...la proposta em  sembla genial... A: ...una oportunitat així no es pot perdre... R: Ok, dimarts cap a les 6h berenar-sopar a... icones d'aplaudiments i de petons, okeis, jo puc portar... jo tinc... potser una mica de fruita... Fem la trobada, ens posem al dia, anem compartint les complicacions quotidianes i les excepcionals. Feina i família són les protagonistes i juntes fem un conjur per afrontar amb filosofia i energia el què calgui. Parlem de meditació i de marques de xampú, de batuts... ens abracem sota el til·ler i l'energia corre i es multiplica. Complicitat, amistat, respecte, recolzament... no falla! L'endemà al whatsApp totes ens mostrem agraïdes de la trobada de Punkies. R: Cuideu-vos molt. Recordeu la frase budista "AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ"

Com si m'hagués empassat un pinyol, aquest entrebanc a la gola que no ofega però quasi, així sento avui la tristesa. Com un núvol amenaçador que no acaba de descarregar. Tinc la tristesa ficada dins, volent envair-ho tot, feta d'agres discussions, incomprensió, frustracions vàries, distàncies, dolor i malalties en éssers estimats, pèrdues(morts) de persones admirades i estimades... suma infinita. Li he de buscar lloc, dins meu, on instal·lar-la, perquè s'hi acomodi i no ho contamini tot. Li donaré atenció, de tant en tant, perquè ella, la tristesa, també té el seu què: fa més grans els moments de placidesa, més belles les flors, més amables les trobades amigues... La tristesa i jo fem un pacte: ella s'està al seu raconet i jo la convoco en ocasions que s'ho valguin, la resta del temps em permetrà gaudir i empipar-me, il·lusionar-me i vagarejar, feinejar i meditar... Així, la tristesa i jo, farem més plena la vida.