La tristesa

Com si m'hagués empassat un pinyol, aquest entrebanc a la gola que no ofega però quasi, així sento avui la tristesa. Com un núvol amenaçador que no acaba de descarregar.

Tinc la tristesa ficada dins, volent envair-ho tot, feta d'agres discussions, incomprensió, frustracions vàries, distàncies, dolor i malalties en éssers estimats, pèrdues(morts) de persones admirades i estimades... suma infinita.

Li he de buscar lloc, dins meu, on instal·lar-la, perquè s'hi acomodi i no ho contamini tot. Li donaré atenció, de tant en tant, perquè ella, la tristesa, també té el seu què: fa més grans els moments de placidesa, més belles les flors, més amables les trobades amigues...

La tristesa i jo fem un pacte: ella s'està al seu raconet i jo la convoco en ocasions que s'ho valguin, la resta del temps em permetrà gaudir i empipar-me, il·lusionar-me i vagarejar, feinejar i meditar...

Així, la tristesa i jo, farem més plena la vida.