El goig de ser jo amb els altres.

Imagino que sóc aigua que brolla de la deu i circula, llisca, flueix, inunda, acull, gronxa... Davant del mur es concentra i acumula fins desbordar la presa, obra esquerdes i destrossa els límits. Sóc aigua i no vull ser res més, arribar al mar i fondra'm en la immensitat.

Truquen uns amics, vindran a la tarda "collirem figues i després podem fer un pa amb tomàquet" els hi dic. Compro pernil per menjar amb les figues i formatge per menjar amb el moscat... La combinació els agrada. Quin luxe! diem. Viure envoltats de natura això és el paradís! Sí, però... L'endemà, al vespre, mentre acabo de mirar una pel·lícula em surt una escolopendra de sota la butaca, quin ensurt!, la seva picada la coneixem i no és gens agradable. La mato, em sap greu però, és una intrusa. M'agafa por "i si n'hi ha més? on?" em calço "hauria de canviar aquest costum d'anar descalça" penso. Què fàcil trencar la pau al paradís! Una simple escolopendra i la nit, amb els seus fantasmes, s'omple de neguits. I ja no sóc al paradís, sento la meva decadència i la de la casa, les absències... i com aquells sentiments de llibertat guanyada ara són negres presagis de solitud, malaltia i dependència. Una escolopendra! (sumada a un...

Hi ha miralls complaents i n'hi ha d'implacables. La imatge del primer mirall és agraïda, còmplice i autocomplaent, et dóna calma i benestar, potser temporal però és aliment per a l'autoestima. La imatge del segon mirall és crua, et remou, és borrosa, costa de mirar, no t'agrades però t'hi reconeixes, és parcial, esbiaixada, cruel, implacable! Naturalment busco miralls amics però sé que tinc el costat fosc i per molt que esquivi el segon mirall la negror se'm presenta, potser com un mal de cap o com una angoixa de dia desvagat, així, de tant en tant, em permeto un cop d'ull a la part negada, per saber-la, per treballar-la, per conèixer-me completa i no enganyar-me massa. Sortir d'una mateixa, de la imatge que m'he fet per mirar-me des dels ulls de l'altre. Informació valuosa i potser dolorosa que em fa més completa, més humil, més oberta al diàleg, a la generositat i que m'ajuda a comprendre i apropar-me als altres. Difícil! ...

A recer de grans desgràcies restem a mercè dels propis desitjos amb el perill de no donar-los mai per satisfets. Em creo refugis on imagino estar segura i, mentre hi sóc, el meu món es fa petit, íntim, al meu abast. Només així hi ha un temps que no sóc a la intempèrie.

AMETLLES Ametllats els ulls La pell color ametlla La boca plena. AVELLANES Humil capseta Petita i rodona De gust ben plena.

Aquests dies estic contemplativa, miro els núvols i m'atrapen, estenc la roba i sento la nena que vaig ser, jugant al terrat de casa entre la mare i els llençols. Pinto amb més o menys traça i m'ho miro tot per ser pintat: els turonets són violetes, els xiprers tenen un costat quasi negre i l'altre, el de la llum, verd amb un toc de blau, l'ocre a per tot... ocres, verds i blaus pel paisatge d'estiu que m'envolta. Quieta, em dic, estigues quieta per sentir, per veure, per escoltar... "Consagrar el sagrat art de no fer" ens deia aquest hivern passat la Karina, la profe de gimnàstica dolça i, com un mantra, m'ho repeteixo, perquè precisament estar-me quieta no em resulta fàcil, però em cal per ser més jo, per expressar-me des de dins, escrivint, pintant... per administrar les energies en allò que em fa bé a mi i al meu entorn, per no perdre'm, entre tant soroll. Quieta, Rosa, no et faci por estar-te quieta! Avui he viatjat en el tem...

Cercles. Bronze. Núria Efe Demà pluja d'estels, l'altre dia eclipsi de lluna i aquí, a la terra, àtoms de l'univers, com formigues al niu, ens pensem importants, el centre, i no som més que una alga o un esquirol. Preocupats pel niu, per la prole, per la subsistència, per aparellar-nos/reproduir-nos... pensant, pensant-nos importants perquè pensem i aquest fet que ens podria fer extraordinaris ens fa cruels depredadors entre nosaltres i del propi medi. Trio ser una alga, despresa de terra, surant al mar, a mercè del va i ve de les ones. Despreocupada de tot perquè res depèn de mi, només em cal ser, resistir temporals, o no, i anar a parar a la sorra i descompondre'm, ser aliment per a les mosques, ser mosca o sargantana a la paret de la barraca abandonada, distracció de la mainada que juga a prop, atenta perquè no m'agafin m'amago entre roques i espero al vespre per menjar mosquits, dormir, procrear... Anar tancant i obrint cercles infinits. PD Exposici...