El goig de ser jo amb els altres.

Cauen les fulles, el cicle sembla acabat.  Però no és un cercle, és una espiral. El terra acull les mortes fulles, l'arbre es despulla per recollir-se i reposar.  Adormit però present passarà l'hivern per brotar cada primavera,  més gran, més bell, sumant història. L'àvia dels temps és present en cada brot,  per més que aquests se n'oblidin. Només hi ha present però aquest se sustenta en arrels,  en passat, en la nostra petita història. A estimar se n'aprèn.  Si no t'han estimat et serà difícil donar-te.  Sol pel món buscant reconeixement fins que t'estimen, t'estimes, aleshores fas perquè vols, perquè saps el què cal fer  i culls les fulles a casa l'àvia i apiles llenya a casa els pares i portes postres que no t'agraden per complaure l'avi i jugues a l'oca o escacs reptat pel nét i comparteixes taula i mireu junts el pit-roig, els núvols o els dibuixos de la tele. I aquest ser, sol i acompanyat, es converteix en una cosa molt semblant a ...

  Silenci com a arma. La calma i l’amor la munició. Les dificultats de la vida m’han preparat pel moment d’ara. Impertorbable mantinc la calma (m’ho proposo). Ofereixo amor i demano silenci. Resistir per vèncer Desobeir serà la norma La discreció estratègia L’art aliment: Ballo, pinto, llegeixo, escric, Escolto el silenci del mar, del vent, Del joc dels infants. Us acompanyo siguem 3 ó 7 ó 9 ó 11 Ens acompanyem responsables, fidels a l’amor. 27/10/2020

Obro el finestró i esquivo un petit dragonet que s'està arrapat entre paret i fusta. Jo no matava sargantanes, n'hi ha que les torturaven i en fan anècdota. Tampoc em barallava amb els germans o les companyes. Bleda, encantada, de sucre... Vivia, visc, una mica al marge, observant, aprenent, defugint batalles, defensant causes perdudes. Alienada, conilla... Perquè no brandava cap altra bandera que no fos la de l'amistat, perquè tenir fills era un anhel. Des de dalt, des de baix, des de l'esquerra, des de a dreta la temptació de marcar-nos el camí els és irresistible, o potser mediocres com són necessiten inferioritzar qui creuen que els pot fer ombra o a qui no entenen o només a qui és diferent.  Menys matar sargantanes i més preguntar-se perquè ho feu. Diumenge 11/10/2020

Per sort, ja no dormo com abans, d'una tirada, ara ho faig en dos o tres episodis i entre l'un i l'altre hi ha una estona de vigília, per mi, plena d'inspiració. Avui, en un d'aquests moments entre son i son, la lluna entrava per la petita finestra orientada a l'est, il·luminava el centre, el meu centre i el centre de tot. Centre de la vida, centre de l'energia vital, centre acollidor, centre generador d'energia creativa. Miro la lluna, sempre, com una amiga que m'acompanya, que em saluda i em convida a somiar i a fer trapelleries, a ballar. La miro i em veig, com en un mirall: de vegades plena, exuberant, impúdica, fent de la nit dia; d'altres més discreta mostrant tímidament les seves formes cóncaves i convexes, creixent i decreixent, però sempre allà, fins quan no es deixa veure hi és, la sento vigilant el meu centre, la meva força, la de la terra, la de la vida. Estimo el meu centre, en tinc cura, em dona plaer i m'encén les neurones crea...

Damunt del vidre les barquetes i un turó amb quatre pins i cases blanques.  El portal de sorra blanca i un teulat de núvols tendres. 

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El p...

Núvols contundents, no vol arribar l'aigua. Cel ple de mandra.