Oda a la lluna

Per sort, ja no dormo com abans, d'una tirada, ara ho faig en dos o tres episodis i entre l'un i l'altre hi ha una estona de vigília, per mi, plena d'inspiració.

Avui, en un d'aquests moments entre son i son, la lluna entrava per la petita finestra orientada a l'est, il·luminava el centre, el meu centre i el centre de tot.

Centre de la vida, centre de l'energia vital, centre acollidor, centre generador d'energia creativa.

Miro la lluna, sempre, com una amiga que m'acompanya, que em saluda i em convida a somiar i a fer trapelleries, a ballar. La miro i em veig, com en un mirall: de vegades plena, exuberant, impúdica, fent de la nit dia; d'altres més discreta mostrant tímidament les seves formes cóncaves i convexes, creixent i decreixent, però sempre allà, fins quan no es deixa veure hi és, la sento vigilant el meu centre, la meva força, la de la terra, la de la vida.

Estimo el meu centre, en tinc cura, em dona plaer i m'encén les neurones creatives, sento la seva força universal, aquella força que els miserables temen i castren.

Ve la força de la lluna! de les dones! de la terra! prepareu-vos per rebre-la, o jugueu a favor o hi perdrem tots.

9/10/2020