El goig de ser jo amb els altres.

WhatsApp F: Hola Punkies, com us aniria quedar per fer un berenar-sopar... R: ...podrieu venir a casa... N: ...la proposta em  sembla genial... A: ...una oportunitat així no es pot perdre... R: Ok, dimarts cap a les 6h berenar-sopar a... icones d'aplaudiments i de petons, okeis, jo puc portar... jo tinc... potser una mica de fruita... Fem la trobada, ens posem al dia, anem compartint les complicacions quotidianes i les excepcionals. Feina i família són les protagonistes i juntes fem un conjur per afrontar amb filosofia i energia el què calgui. Parlem de meditació i de marques de xampú, de batuts... ens abracem sota el til·ler i l'energia corre i es multiplica. Complicitat, amistat, respecte, recolzament... no falla! L'endemà al whatsApp totes ens mostrem agraïdes de la trobada de Punkies. R: Cuideu-vos molt. Recordeu la frase budista "AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ"

Com si m'hagués empassat un pinyol, aquest entrebanc a la gola que no ofega però quasi, així sento avui la tristesa. Com un núvol amenaçador que no acaba de descarregar. Tinc la tristesa ficada dins, volent envair-ho tot, feta d'agres discussions, incomprensió, frustracions vàries, distàncies, dolor i malalties en éssers estimats, pèrdues(morts) de persones admirades i estimades... suma infinita. Li he de buscar lloc, dins meu, on instal·lar-la, perquè s'hi acomodi i no ho contamini tot. Li donaré atenció, de tant en tant, perquè ella, la tristesa, també té el seu què: fa més grans els moments de placidesa, més belles les flors, més amables les trobades amigues... La tristesa i jo fem un pacte: ella s'està al seu raconet i jo la convoco en ocasions que s'ho valguin, la resta del temps em permetrà gaudir i empipar-me, il·lusionar-me i vagarejar, feinejar i meditar... Així, la tristesa i jo, farem més plena la vida.

Amor romàntic, llibertat,  referents, mort. Potser la llibertat és obrir portes? Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles: - Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera. - Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la fei...

Pensar i pensar-me, exercici compartit, estar en sintonia, comprendre i ser compresa, aproximació, complicitat... El plaer de ser amb les altres. Llegir i reconèixer sentiments o idees, generar camins per on transitar amb certa serenitat. Vanitat i ego relegats per poder gaudir la vida, per poder ser vida.  Josep Maria Esquirol diu: "...generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa. Això ja és molt més que estar viu: és  ser capaç de vida." Ahir el sopar-presentació del llibre de la Marta va ser un viatge al món de les sensacions i del pensament, estimulant i guaridor, inspirador i nutritiu. 

Llibres i lectures que em commouen, si fa dues entrades parlava de "La meva infantesa" de Màxim Gorki, avui ho faig de "Quadern d'Aram" de M. Àngels Anglada. La història transcorre com un riu ple de vida i de mort, d'amistat i d'odi, de racionalitat i de barbàrie. Un llibre valuós pel testimoni del genocidi armeni, perquè és ple de bona literatura i poesia. Una oda a la llibertat dels pobles.

Dimarts  2/4/2019 63è aniversari “No ens van expulsar de cap paradís. Sempre n'hem estat fora...” La penúltima bondat   Josep Maria Esquirol Llegeixo i recupero el nord. Intoxicats per notícies aclaparadores quedem sovint paralitzats. A mi em passa, aleshores el refugi és el propi món però un sentiment de impotència i culpabilitat plana com núvol amenaçador i resto desorientada i confosa, anhelant un paradís inexistent. Ingènua! “...En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores...”, diu el filòsof. La bellesa ho és per contrast amb la lletjor, la justícia per la injustícia, la tendresa per la brutalitat... Cel i infern són aquí.  Mentre mantingui el cap clar i la voluntat de ser puc posar la meva energia a construir, a denunciar, si cal, a estimar, a protegir... Hi ha en tots la responsabilitat de fer el món més amable, començant pel més proper i arribant fins on puguem. Dominant l'infern propi. ...

Atrapats en inferns aliens o propis, com espurnes d'un foc diabòlic, intentem saltar tanques reals o imaginàries en una lluita sense fi. Rosa. 26/3/2019