El goig de ser jo amb els altres.

Rosa, treu el peu de l'accelerador, baixa el volum, apaga els llums. Atura't Respira i reprèn la vida a marxa lenta, oberta als sentits, assaborint olor i gust del sol i l'aire.

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Fils invisibles ens uneixen i ens sostenen,  vincles que ens defineixen, som, també, en els altres. Xarxa que construïm i ens atrapa, la sargim i la refem perquè el salt al buit ens fa pànic.

Passem el dia juntes, l’omplim de complicitat i confidències, obrim el cor segures que ens trobem en espai protegit. Després penso en les variables de la vida, tot allò no previst que ens força a ser qui no volíem ser, se’ns fa necessari ajustar projectes i objectius, hem de prioritzar tirar endavant, centrades en el dia a dia. Diumenge passejant pel camp, veig en Pau al tractor, llaurant, olor de terra, també de fems, altres camps verds... imatges de bellesa amb sol de tardor, cansament i mala olor, pensaments adolorits, confusos... La vida fa mal, la mort és dolça, la veueta m’ho va repetint. Malgrat tot triem el dolor si més no fins que aquest sigui insuportable. Al vespre les banalitats i tonteries de la tele m’anestesien i aconsegueixo alleugerir el pes. Avui escric i del malestar en faig literatura, conjur reparador.

Passejava pel bosc quan una remor mecànica em va posar en alerta: una serra? algun vehicle? de sobte apareix una moto amb dos individus joves, no més de quaranta anys, prims, el que va de paquet està mig ajagut, no li veig la cara, riuen, s'aturen barrant-me el pas, veig la cara del que porta la moto, riu, un riure de hiena: ha trobat una presa... em desperto sobresaltada, he sentit que no tenia escapatòria. He somiat la por i no m'ha agradat. Mentre escric encara se m'accelera el cor. És una por femenina, de dona. D'on ve aquesta por? Ni passejo sola pel bosc, ni m'ha passat res semblant. Potser la preparació del 25N, la pluja de notícies i lectures d'agressions, potser la por d'estar sola davant l'adversitat? D'on ve aquesta por? i d'on ve aquesta violència? Aquesta sensació de poder davant la presa? aquesta mirada cap a la dona com a presa? Tot plegat ancestral i al mateix temps tan viu, tan actual. He somiat la por de les dones i no m...

Dins meu tinc un tresor, un tresor fet de paraules. Quan les emocions es desboquen brollen les paraules per posar nom i endreçar-les. Dins meu tinc un tresor, un tresor fet de colors. Quan la bellesa m'enlluerna retinc els colors per pintar el meu ànim. Dins meu tinc un tresor, un tresor fet d' afectes. Quan el meu món es trenca crido afectes grans i petits per recordar qui sóc. Dins meu tinc un tresor tant ple que m'omple de vida.

Ploren les parets fulles de sang Despullades entomaran l’hivern, més mortes que vives. Malgrat la indiferència de l’entorn i la melancolia d’aquest temps tornarà la primavera.