Carta d’una àvia als seus fills
Estimats fills,
Encara sóc capaç d’endreçar els meus
pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito.
Penso que la vellesa és un temps de solituds.
Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt,
els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que
vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al
voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem
recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres
sabatilles.
Els colors de la vida es van diluint i tot ho
veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum,
llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera.
Això no vol dir que us vulgui retenir al meu
costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida
amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al
contrari, és una celebració, un reconeixement al dinar de diumenge, a la vista
mensual o diària, a la trucada per explicar el desengany a la feina o el naixement
d’un altre besnét...
A casa o a la residència o a l’hospital hi ha les
professionals que tenen cura de nosaltres, quina sort! Són tan necessàries i
tan poc reconegudes! Desitjo que això vagi canviant i a les feines de cura de
les persones se’ls vagi donant el valor i el reconeixement que es mereixen. Amb
tot, res ni ningú substitueix la vostra mirada, el tacte de la vostra mà, la música
de la vostra veu, sentir-vos a prop ens dóna vida o potser, segons com, és la
única vida que ens queda.
Em diuen que aquests que manen no deixen
visitar els avis a les residències i
recomanen que, per protegir-nos, no entrem a casa dels avis. Alguns fills els deixen
menjar i medecines a la porta de casa. Déu meu! Us prego que desobeïu! No tinc pas ganes de morir, encara no, però
aïllada no vull viure. Poseu-vos escafandre si cal o me la poseu a mi, ens
podem rentar les mans junts cada cinc minuts, al taller de costura puc cosir
mascaretes de colors per tots vosaltres, ben gruixudes, prou perquè no pugui
passar cap virus, deixeu les sabates a la porta, he comprat sabatilles per tots,
me les a portat un tal Amasó... Però no em deixeu sense la vostra tendresa, us ho
prego!
Desobeïu! Sé que en sabeu, l’avi i jo us en
vam ensenyar.
L’àvia Maria (abril 1929 - abril 2020)
Nota. Aquesta carta és una ficció, els meus
pares estan bé. Volia expressar el malestar que em suposa el tracte que s’està
donant als avis. La propera carta serà per expressar el malestar que em suposa
el tracte que s’està donant als infants. P...M..d.M....
Rosa, se m'ha posat la pell de gallina. Gracies
ResponEliminaGràcies pel teu comentari😘😘
EliminaPell de gallina i espant! M'he pensat que l'Anita ja no hi era, m'alegro que estiguin bé tots dos petons i abraçades per ells.
ResponEliminaEm sap greu l'ensurt. Volia expressar la preocupació per la situació de la gent gran.
EliminaQui ets, no em surt el nom😏😉😘