Realitats i ficcions. Joc d'equilibris

Construïm constantment realitat, creem conceptes, creences, dogmes, fronteres, límits... que condicionen allò que som i allò que fem.

Si la realitat la construïm, em pregunto: abans que realitat és ficció?

Algú o alguns organitzen al grup, en posen les normes, rols, límits... pensen una realitat per als altres, això no és ficció? La ficció que crea el poder, qui vol i té el poder.

Vivim en ficcions socials i personals, per això el poder del pensament, no pot existir res que abans no s'hagi pensat, imaginat.

Potser la realitat només és consciència de ser, la resta és ficció, o simplement no és.

Com jo explico la meva realitat, com jo m'explico a l'altre (què i qui és l'altre), així és la meva realitat.

I topen les diferents realitats-ficcions:

-          la del treballador amb la de l'empresari,

-          la de la dona amb la de l'home,

-          la teva amb la meva,

-          la del racista amb la del racialitzat...

La major o menor habilitat personal per veure el propi engany i acceptar l'altre fa més fàcil o menys la convivència.

Després hi ha l'autoengany, les paranoies, les ànsies de poder, el sentiment de superioritat...

I l'interès, ets interessant per a l'altre? Ens movem per interessos: afectius, pràctics, econòmics... Tot i que de vegades ens movem impulsivament contra el propi interès, controlats per forces que no dominem: la por, els gelós, l'orgull, la passió...

I els greuges, les factures: que si vas dir o no vas dir, que si vas fer o no vas fer... a petita i a gran escala. Tot per fer quadrar la pròpia ficció (realitat): jo sóc això i allò i tu no m'has deixat ser o no obeeixes al meu pla o no hi encaixes, per tant estàs equivocat o et nego, o et destrueixo o em reafirmo portant-te la contrària. Perquè també som en contraposició amb l'altre, i si l'altre no hi fos n'inventaríem un de nou o el trobaríem a l'entorn.

Sempre hi ha d'haver un catalitzador de les tensions, algun element que marca els límits, aquell que es troba als marges, aquest és el boc expiatori, però també pot ser algú que ens mostra, convida a anar més enllà del propi horitzó, del propi imaginari, més enllà de la pròpia realitat.

Sinó, si tot és pau i harmonia (ficció total), sorgeix l'avorriment, el cansament d'una situació, l'estancament. Així la interacció, la negociació, la confrontació, l'intercanvi són estímul, riquesa per a la pròpia realitat, una realitat que es transforma i s'eixampla.

Com mirem l'altre? Com en un mirall o com si fos un objecte? Com mirem l'altre condiciona com ens hi relacionem.

Sóc jo l'objecte de l'altre? Segueixo el joc del seu desig? Cal aprendre a ser un mateix, escoltar la pròpia veu si volem relacionar-nos d'igual a igual, més o menys, tant com es pugui.

Tot plegat, realitats i ficcions en un joc d'equilibris.

...un dia Tetis va demanar-me que m’aturés i, com que encara era inexpert en l’art de no cedir a la voluntat dels altres, vaig obeir... pg. 57

...s’escridassen, i somien vides que mai no tindran... pg. 69

“ Les cròniques del déu coix” Joan-Lluís lluís