Des del desconcert

Al whatsapp m'arriba l'enllaç amb 14 reflexions d'en Dario Fo, em crida l’atenció la número 7 “...la bellesa per la bellesa, no m’interessa.” En Javier també em va dir alguna cosa semblant quan comentàvem l’exposició de la Lita Cabellut “només és estètica”.

La bellesa agrada però pot ser cruel, falsa, perversa, o es pot utilitzar perversament, egoistament. Sempre l’ètica, sense ètica qualsevol acte o expressió perd sentit, és prescindible o directament dolenta.

Escriure em pot ser útil per pensar, per ordenar pensaments, per desfogar-me... però la més mínima intenció de publicar o de compartir l'he d'acompanyada de valor, ha d’aportar reflexió, compromís amb els altres, ha d’ajudar a créixer, a mi i als altres.

Pintar què pot aportar? L’exposició de l’Olga Sacharoff ho mostra: un món íntim lliure i trencador d’estereotips o de valors de canvi per millorar. Obria portes a la llibertat de la dona, donava valor als interessos femenins, tenia una visió de la natura i dels animals respectuosa, afectuosa...

De la mateixa manera que la bellesa per la bellesa no té massa interès, la sensibilitat per sensibilitat tampoc, la sensibilitat ens serveix per integrar-nos en l’entorn, per, coneixent-lo, respectar-lo, per gaudir i tenir una vida plena que es dóna, que irradia a l’entorn i el fa millor.

Rellegeixo el tríptic de l’exposició de l’Olga Sacharoff, com en Dario Fo també parla de l’humor com estratègia crítica cap a l’ordre establert i diu que els personatges de les seves obres són utilitzats per proposar una alternativa al pensament imperant.

L’altra reflexió que m’ha quedat repetint-se a la ment és la 4 “La humanitat només canvia en aparença”. Els esdeveniments polítics d’aquests dies em tenen desconcertada, trista... s’ha trencat l’ordre, és cert, però quin ordre? Cauen màscares, i es desinhibeixen les més fosques intencions: anorrear l’altre, liquidar-lo, negar la seva existència. Les paraules perden sentit, tots parlen de llei, de democràcia i anem perdent drets i democràcia. Se les tenen entre poderosos, petits poderosos, ens hem quasi acostumat que ignorin persones corrents, als pobres i als vulnerables, que els tinguin en camps de refugiats, o dormint al carrer o víctimes del comerç de dones, o ofegant-se al Mediterrani... però veure tancar consellers, diputats, dirigents de la societat civil ens sobta, em desconcerta, s’afegeix a la tristesa acumulada per les misèries de la humanitat. Què n’he de fer d’aquests sentiments? com els converteixo en acció constructiva? “La humanitat només canvia de forma” hi ha esperança? La violència forma part de la nostra essència, com la cura dels altres, gestionar aquestes dues tensions, foscor i llum, pensar en el comú, com diu la Marina Garcés, crear una consciència d’espècie com diu l’Eudald Carbonell, per aquí veig el camí, la lluita de forces només pot portar autodestrucció.