El goig de ser jo amb els altres.

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El poema “Crí

Núvols contundents, no vol arribar l'aigua. Cel ple de mandra.

Quan ets intensitat és fàcil que la vida faci mal. Portes la passió al límit, èxtasi i destrucció s'alternen, tant després de l'un com de l'altre et cal la reconstrucció, baixar el to, trobar l'equilibri per fer suportable l'existència. Aquest és el repte: trobar el punt, un punt que et mantingui viu, atent, però que no mati, viure la passió sense que t'arrossegui del tot,  és possible? Crear: música, pintura, poesia... sembla la medecina, la droga bona que t'allunya de la droga pura, dura,  l'abisme. Viure a la corda fluixa del funambulista és intens, tot el cos es tensa, se sent viu, alerta, vibrant, caure és possible, molt provable, malgrat tot, tu creus que val la pena. Escoltant Amy Winehouse "Back To Black" 

Quan l'altre amenaça el teu estatus o qüestiona la teva veritat l'insultes, el desqualifiques, el ridiculitzes, busques fer-lo callar, voldries que no existís, li negues el dret a expressar-se en la discrepància. L'insult ens delata, deixa veure la nostra fragilitat. Una realitat monolítica aparentment sembla més fàcil de gestionar, més civilitzada, menys conflictiva. Però no funciona així, ans al contrari. Les relacions personals, col·lectives, nacionals... són ecosistemes en busca d'equilibri. Unes passions regulen les altres i m'agrada pensar que es pot fer de manera civilitzada, potser cal un cert to o nivell d'agressivitat però l'aniquilació de l'altre o silenciar l'altre és una pèrdua per a tots. De vegades, explicant-nos, no som entesos, ens queda ser. Hi ha tantes formes d'expressió, la paraula n'és una però no sempre serveix, cal el gest, la perseverança, l'acció des del pensament crític i sobretot autocrític per anar construint