El goig de ser jo amb els altres.

Rosa, treu el peu de l'accelerador, baixa el volum, apaga els llums. Atura't Respira i reprèn la vida a marxa lenta, oberta als sentits, assaborint olor i gust del sol i l'aire.

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Fils invisibles ens uneixen i ens sostenen,  vincles que ens defineixen, som, també, en els altres. Xarxa que construïm i ens atrapa, la sargim i la refem perquè el salt al buit ens fa pànic.

Passem el dia juntes, l’omplim de complicitat i confidències, obrim el cor segures que ens trobem en espai protegit. Després penso en les variables de la vida, tot allò no previst que ens força a ser qui no volíem ser, se’ns fa necessari ajustar projectes i objectius, hem de prioritzar tirar endavant, centrades en el dia a dia. Diumenge passejant pel camp, veig en Pau al tractor, llaurant, olor de terra, també de fems, altres camps verds... imatges de bellesa amb sol de tardor, cansament i mala olor, pensaments adolorits, confusos... La vida fa mal, la mort és dolça, la veueta m’ho va repetint. Malgrat tot triem el dolor si més no fins que aquest sigui insuportable. Al vespre les banalitats i tonteries de la tele m’anestesien i aconsegueixo alleugerir el pes. Avui escric i del malestar en faig literatura, conjur reparador.