El goig de ser jo amb els altres.

“Riu i envoltat de gent que et faci riure” diu la senyora coaching. I què en faig del malalt enrabiat o de la iaia adolorida o l’avi melancòlic? Què en fem dels “grans xoriços” del país, dels violadors, dels racistes...? hi són, com els neutralitzem?   De diferents maneres és una pregunta que se’m presenta sovint. Bons consells per una vida irreal, pròpia d’una societat individualista i hedonista que diu utòpics amb menyspreu als que parlem de solidaritat, cooperació... Ser fort és el que cal perquè la vida pot ser fantàstica o pot ser una bona merda. I sigui el moment que sigui el que precisa la vida és fortalesa i saviesa. Preparem-nos per ser forts, resilients. Preparem-nos per aprendre constantment, per saber observar i escoltar. Assumim les pròpies responsabilitats i no ens desentenguem de les responsabilitats dels altres, també, en part, són cosa de tots. “Cultiva l’esperit perquè d’obstacles no en faltaran” aconsellava Confuci. Guanyar una llibertat interior a

Fa dies que hi dono voltes: els néts se’m fan presents en el paisatge, a casa... sempre, cada dia, els trobo a faltar, voldria abraçar-los i que cadascú fes la seva vida, després d’abraçar-los, després de llegir un conte... amb les nenes igual. L’Aixa aviat caminarà, l’altra dia, el meu fill, em va passar un vídeo on se la veia fent equilibris per posar-se dreta, una monada! Quantes coses precioses i emocionants em perdo! Formen part de la meva vida però no del meu dia a dia, que per altra banda jo m’encarrego de tenir ple, però tot i així ells, elles, hi són sempre. Aprendre a viure al marge, m’està bé, però una cosa no treu l’altra, trobo a faltar els nens i les nenes, la seva alegria, els seu present, la seva il·lusió... les seves enrabiades o el seu malestar, no tant.  Surto al porxo i em trobo el cistell ple de cargols que va recollir en Max; o els guixos amb els que l’Amèlia i tota la colla dibuixen a terra; a l’entrada les bosses amb la roba per donar que em porta la meva

El marge és un concepte interessant: allò que se situa al límit, entre el camp sembrat i el camí. El marge és el que em resulta més suggerent, no hi ha ordre, hi creix allò que la terra recull: males herbes, fonoll, malves, lletoses... i "pollets", molts "pollets"! (Divendres quan portàvem l'Amèlia a l'escola anava dient: "pollets, pollets, pollets..." "Què dius?" Jo no ho entenia. "Que hi ha pollets" "Ah! roselles!") Tornem al marge, al marge del camí del treball, al marge de la criança dels fills, al marge de la ciutat, de les ideologies... creant el meu marge ideològic, espigolant llavors d'aquí i d'allà i fent florir/creant les meves petites obres. Tot i els esbarzers hi estic bé al marge, n'he fet el meu espai, tu també hi estàs convidada, als marges no els agrada la uniformitat, hi caben totes les plantes i precisament per això s'hi acosten insectes, talps, abellerols... els infants s'hi

"Ja té raó" em dic. Però jo també tinc les meves raons. Sense voluntat d'entesa les raons sovint no ens porten enlloc, o en el millor dels casos a la confrontació, a llençar-nos llistes inacabables de raons. I acabem perdent-la , la raó. Totes tenim raó o raons per defensar, raons que ens posicionen, i què? El que importa és la voluntat de fer coses juntes, de tenir cura les unes de les altres. No cal entendre-ho tot, escoltar va bé, saber de l'altra ajuda, però l'actitud imprescindible per avançar, penso jo, és la voluntat d'estar juntes, d'acompanyar l'altra des de la discrepància, si és el cas, perquè cadascuna assoleixi els seus objectius. Em ve al cap el lema d'una samarreta que ahir em va cridar l'atenció, la duia un noi del taller de danses Folk que Qrambla organitza al Centre Cívic del Barri Vell de Girona: UTÒPICS IDEALISTES INGENUS Pau Alabajos

La veu de les dones! "No callarem" i "No hi som totes" deia la Bel Olid en l'acte de presentació de les Jornades de Música Mediterrània de Torroella de Montgrí. Després escoltant les cantants de Sardenya, amb la força que dona la tradició i el grup, imaginava una mediterrània com espai de trànsit i de comunicació, amb més semblances que diferències entre pobles. Una utopia que ens cal per fugir d'aquesta mediterrània espai de mort que és ara. Veus de dones amb discursos de convivència i de cooperació, compartint per avançar junts.

Bakau (Gàmbia) gener 2010 El passeig per la platja de Bakau l’utilitzo sovint per evadir-me i viatjar. Deixo de ser on sóc i qui sóc per jugar a ser una altra i ho gaudeixo. De manera semblant quan pinto, escric, ballo... em submergeixo en una altra dimensió. Quan la veu interior es queda encallada com l’agulla d’un vell tocadiscos i et va repetint de manera obsessiva aquell comentari feridor ple de retrets la ficció es converteix en bàlsam. La gent que estimem és la que ens pot fer més mal, als seus comentaris som vulnerables, els volem deixar de banda i ens costa, l’evasió ens ajuda. Un gran paper el de la ficció. La realitat sovint, per monòtona, crua o salvatge, es fa pesada, insuportable, aleshores crear il·lusions, ficcions, realitats paral·leles ens engresca i ens salva. Alerta però no quedar-s’hi massa temps, la patacada quan tornes pot ser important. Als mitjans de comunicació, a la política i en l’esfera social passa alguna cosa semblant, creen o creem fic

Tot i tothom té el seu moment de plenitud. Quin és aquest moment? Quan floreix? quan dóna el fruit? quan fa ombra? quan tanca el seu cicle i reposa discreta? Als 20 anys? plenament bella. Als 30? amb fills/feina/casa. Als 40/50? amb el reconeixement professional. Als 60? amb la calma i principis de saviesa. Sovint els moments de plenitud els he reconegut un cop passats. De vegades la intensitat de la plenitud només ens permet viure-la, sense gairebé ser-ne conscients. Amb la calma dels 60 miro el camí recorregut i el poso en valor, procuro viure aquesta plenitud, la de la feina feta, assumint qui sóc i encetant nous camins, sense pressió, gaudint-los com un joc, un joc tan seriós com el joc dels infants que és un entrenament per a la vida. Com la glicínia, obrint i tancant cicles amb cap altra voluntat que la de ser.

Després de llegir "Tokio blues" volia ser fidel a Murakami i continuar vivint, amb les seves complicades protagonistes, històries tèrboles; mentre insistia en el propòsit va aparèixer, inesperadament, una història d'un noi aprenent de pouer (que fa pous) que m'ha seduit i cedeixo, m'avoco a una lectura absorbent d'aquelles que et fan perdre la noció del temps. Quin gust!

Potser seria més fàcil tancar-se en una rutina monòtona, sense alteracions, sense massa afectes. Evitar la tristesa dels comiats. Evitar el nus a la gola també porta renunciar a la il.lusió de l'arribada, de la trobada. Buscar el camí fàcil d'entrada sembla menys arriscat, més controlable però a curt termini és una trampa mortal, que t'autodevora i t'acosta a la mort. Una mort no física, o potser també física, una mort emocional, renúncies trampa que et van aïllant, reduïnt el camp d'interessos i d'acció fins l'anorreament, directes a l'abisme de la solitud, l'autocompassió i la queixa. Viure és, també, patir, sentir tristesa, descontrol (no control de la situació) oblidar-me de mi, donar-me, donar part del meu temps i rebre donant. Jo ho entenc així. Això no treu la necessitat de regulació per continuar essent i per no interferir en excés. Tots som model, tots influim en el nostre entorn però procuro respectar espais i respectar-me. Forta, seg