El goig de ser jo amb els altres.

Avui, després de dos dies de pluja, s'ha aixecat un dia assolellat, radiant. De camí cap a urgències passem pel pla de Canapost cap a Serra de Daró, el paisatge és una meravella: camps llaurats i molls, color de ceràmica vermella, el turonet de Llabià una escena de pessebre, núvols de cotó darrera el Montgrí, el cel blau... preciós, de postal... i nosaltres, amb en Jaume patint un dolor insuportable, cap a urgències. Natura meravella i infern. Bella i terrible alhora. Som natura i la natura és cruel, implacable. Sobreviuen els forts, uns es mengen els altres. Aigua, foc i vent poden destruir paisatges que es regeneren infinitament. Som natura encara que ens n'oblidem. Vulnerables i depenents d'unes necessitats bàsiques que ens hi lliguen. Transcendir, moments d'elevació, evasió... ens permeten crear altres realitats mentals, espirituals, creatives que ens donen moments d'il·lusió, de miratge, ens sembla ser etèris, en una altra dimensió. On és la platja i

La capacitat d'adaptació dóna de vegades la possibilitat de reinventar-nos. Una lectura "Mare de llet i mel" de la Najat El Hachmi, una mort propera i la reflexió de la pròpia vida em porta a veure'm com a diverses versions d'una mateixa persona, d'una vida fer-ne moltes: la nena que observa, la jove que busca, la dona que descobreix, la mare que es dóna, la mestra que aprèn, la mestra que es compromet i ara la persona que es retroba amb el jo net de rols i ple d'experiències per ser i prou. Hi ha vides monolítiques amb una missió clara, s'han especialitzat i excel·leixen, han trobat el seu do i s'hi dediquen amb exclusivitat. N'hi ha que disposen de poques oportunitats i malden per sobreviure. D'altres aprofitem el que la vida ens va oferint i en traiem tot el rendiment que sabem i quan ja no esperem res ens sentim sorprenentment lliures.

(16/10/2018) Vaig cap a Celrà, la bellesa dels núvols en un cel d’un blau intens em captiva, sembla que s’acosta tempesta. I quina tempesta! Totalment imprevisible, la mort d’una admirada i estimada companya, de sobte. Avui feia 63 anys. Un xoc. Ara hi som, ara no hi som. Recupero l’entrevista que l’Ima Sanchís va fer a la metge anestesista Luján Comas “ Entender que no existe lamuerte cambia la vida ”. M’hi agafo. Tot el què som i fem queda, el cos físic canvia d’estat però el què hem estat i el què hem fet forma part de la consciència global. La Dolors física no hi és però la seva força i energia, el seu amor i pensament és en cada una de les persones que la vam conèixer. La nostra presència física és efímera. Tot és u. M'ho vull creure.

Finalment plou. A casa és un desert, fa mesos que veiem passar l’escassa pluja pel paisatge del davant, a Canapost ni una gota. “Heu tirat herbicida?” pregunta la Mònica, “Què va! Aquí no plou!” responc. Doncs avui plou! Aniria bé que ho fes tot el dia, així com ho fa ara, suaument, perquè la terra vagi amarant-se i les plantes refent-se. Ahir em vaig trobar amb el meu germà, li vaig proposar anar a Llafranc, passejar i potser fer un bany. El dia es va aixecar amb boira però, després a la platja, ens va fer bo, un solet enteranyina però suficient per escalfar una mica i animar-nos a fer un bany d’aigua freda. En la conversa: records i dilemes es van alternant i la constatació que som fets de la mateixa matèria, que hem begut de la mateixa font, que amb les nostres diferències ens reconeixem germans:  La manera d’escriure, diu ell. La recerca de sentit, voler entendre, fets i persones. El discurs interior, donar voltes a les coses... Aquesta nit, neguitosa, somnis am

Dos articles que m'arriben per whatsapp de part de dones amigues ( La trampa del amor romántico  i Entender que no existe la muerte ) Un matí de conversa i escalf amb una companya. Acabar la lectura del llibre "Nuvosidad variable" de Carmén Martín Gaite. Sensació de dia complet. Dones que escriuen, solitud i fortalesa, idees regeneradores que alimenten i il·luminen. La complicitat de l'amistat per fer més lleu la vida. La literatura per trobar-me o per perdre'm.  "...Esas nubes, pueblos, montañas y playas vieron tus ojos deslumbrados... recuérdalo, rescátalo de la profundidades donde duerme, de la roca firme en que tu soledad se asienta, vuelve a tejerlo para abrigarte el corazón ahora, lo viste, fue verdad, lo sigue siendo, no lo dejes morir como mentira sin prestarle asistencia, todo consiste en una voluntad de transformación, lo has dicho muchas veces, en el arte de manipular el material que a cada uno nos tocara en suerte. La soledad también pue

Sacrificis els justos. Anem fent anys i, entre uns i altres, les visites als metges i les estades a l'hospital sovintegen. Ho vaig integrant a la meva rutina de la millor manera que sé. Avui matí de metges: el pare al dermatòleg a Palamós, en Jaume al cardiòleg i jo, sola, a fer un control a Girona. Sortint busco una terrassa assolellada per prendre un te i un croissant, més que gana de menjar tinc gana de parar, de parar el sol i prendre alguna cosa. A l'aparador de la barra hi ha un assortit de croquetes que em sedueix, canvio de parer, dues croquetes i una canya petita a la terrassa, amb el sol a l'esquena. Som dijous, quarts de dotze i fetes les proves i visites pertinents gaudeixo d'una estoneta de relax, quan marxo em creuo amb mares i nens que surten d'escola, la meva sensació de plaer augmenta. Venen temps complicats i saber-me cuidar, saber gaudir del sol, d'unes tapes, d'una conversa amiga... es fa necessari, medecina de la bona.