No, no estic bé!
Amics i coneguts em pregunten i els pregunto: Esteu bé? Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla... No, no estic bé! No estem malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més tristos, més angoixats, més indignats, més confosos. No, no estem bé! Si miro més enllà del meu nas encara em sento pitjor. Escric, desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta, expressades al blog. Demà obren les escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria, els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa. Demà entrem a la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i els pobres, pobres treballador