Confinament 4
Ja he mirat les flors, ja he ballat, he
pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el
paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he
tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet
el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el
vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat,
m’he emocionat...
Que no em diguin més que aquests dies em van
bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat.
Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar.
Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a
Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació,
de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la
saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu
somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la
complicitat de la reunió d’amigues, l’ambient del taller d’art, la gent fent
cua a la carnisseria, a dins, apretades... fins hi tot trobo a faltar la tensió
d’un bon debat-discussió d’aquells d’havent dinat en una de les reunions
familiars.
El què és veritat és que res serà el mateix,
si més no immediatament després del confinament, no sé si ens n’oblidarem
aviat, espero que no, que duri temps la certesa que som éssers socials i gaudim
de cada contacte, de cada conversa, de l’ambient al carrer...
I si ho fan durar gaire potser ens hi haurem
de revelar, haurem de trobar junts o individualment espais de relació, potser clandestins, no vull dir massius, vull dir espais de relació, per adults i per
nens.
Algú està valorant el preu d’aquest
confinament per a la mainada? Pels avis? no pas jo que sóc àvia jove, vull dir
pels avis de més de 80, alguns sols o en parella que amb prou feines de dos en
fan un.
La vida és risc, el coronavirus té risc,
agafar el cotxe té risc, treballar de paleta o a la mina té risc, ser pobre té
molt de risc, néixer al tercer món té encara més risc. Fins quan aguantarem?
fins quan obeirem?
Escric per canalitzar el malestar del
confinament, m’ho crec que pot ser útil per no col·lapsar el sistema sanitari,
però cal estar alerta no ens acostumem a obeir cegament, fàcilment, molt fàcilment
es pot anar enrere en drets i llibertat.
Ja he escrit avui! Ara només em queda
menjar-me la coca amb una mica de garnatxa.
I tant Rosa, tot això és una arma de doble fil...a mi em crida molt l' atenció l' aparició de l' esperit ayatolá que es veu que tots portem dins, molt endins...
ResponElimina