La tristesa
Com si m'hagués empassat un pinyol, aquest
entrebanc a la gola que no ofega però quasi, així sento avui la tristesa. Com
un núvol amenaçador que no acaba de descarregar.
Tinc la tristesa ficada dins, volent
envair-ho tot, feta d'agres discussions, incomprensió, frustracions vàries,
distàncies, dolor i malalties en éssers estimats, pèrdues(morts) de persones
admirades i estimades... suma infinita.
Li he de buscar lloc, dins meu, on
instal·lar-la, perquè s'hi acomodi i no ho contamini tot. Li donaré atenció, de
tant en tant, perquè ella, la tristesa, també té el seu què: fa més grans els
moments de placidesa, més belles les flors, més amables les trobades amigues...
La tristesa i jo fem un pacte: ella s'està al
seu raconet i jo la convoco en ocasions que s'ho valguin, la resta del temps em
permetrà gaudir i empipar-me, il·lusionar-me i vagarejar, feinejar i meditar...
Així, la tristesa i jo, farem més plena la
vida.
Que bé si la tristesa s'en vol anar al raconet i no t' invadeix sencera, tenyint les teves vivències i fent perdre la il·lusió!..Tristesa o neguit o malestar, quina sort si les podem tenir dins el calaix, i no ens impedeixen la joia de viure i de compartir amb les amigues moments irrepetibles..Com sempre els teus comentaris,Rosa, em fan connectar amb mi mateixa.
ResponEliminaGràcies
Elimina