Mil vides
"A l'àgora grega podies anar-hi i decidir o descansar a casa i que els altres decidissin per tu. Lliure o descansar" ens expliquen en Jo i la Maria abans de la cançó.
Mil vides em caldria per fer tot allò que m'il·lusiona: viatjar a l'Iran, a Vietnam, a Colòmbia, a Costa Rica... estudiar filosofia, belles arts, ciències naturals, biologia, ornitologia... escriure mil històries d'amor, de perdó, de reconciliació... anar a concerts, aprendre a cantar, tornar a fer "el camino", anar a veure les aurores boreals, viure en un altra cultura, aprendre llengües, viure amors apassionats, viure amors tranquils i atents...
Mentrestant viuré la vida que tinc, sense obligacions laborals, una vida plena de coses petites que són immenses: sol, ocells cantant, verd, flors, amor i amistat, menjar a taula, casa gran i un bon llit, salut suficient... i consciència de tot!
Ganes de fer i d'aprendre i quan puc i vull donar-me, regalar temps i energia a qui m'estimo i al què jo penso que s'ho val.
"Deixa't anar, dóna't tot tu" diu el gran Ovidi!
Mil vides les voldriem en una... ser mortals ens avoca a triar, descartar, cada decisió una cruilla que descarta la resta. Com quan tries unes sabates a la sabateria, marxes content amb sabates noves deixant la sabateria sencera darrera teu... aixi és la vida, un cami, no la muntanya sencera. Això penso és el que la fa intensa, que no es pot anar enrere, que les decisions son x sempre i x tant cada una és un acte de valentia i creació de la pròpia història x aqsta humana existència...
ResponEliminaM'ha fet pensar en Ventura, l'obra de teatre q vam anar a veure...
Tal qual ho dius, gràcies, petons
EliminaM'agrada aquest exemple de la sabateria!!
EliminaCert, recorda Ventura... "I si..."
Mandrejo tot rellegint aquesta i d'altres entrades. Mil vides donen per molt i només pensar-hi...sento les idees, els pensaments revolcan-se dins del cap, la radio de fons i un polític verborrejant receptes i falornies. Romandré un poc en standby, com la tele per la nit...Tot subint mandrejo i no em sap greu. Mandrejo mentre visc i visc per que és el millor que puc fer...i ara marxo que he de portar una bota de color blau...
ResponEliminamandreja, mandreja, ara que podem
Eliminagràcies
Mil vides i només en tenim que una, mil estímuls, mil ganes de fer coses o de no fer-ne. Es com el dilema de Hamlet, fer això o allò, mandrejar... El temps sembla que passa més de pressa ara que ja no treballo, sembla que puc gaudir més de la vida, viure més calmadament, puc fer el que havia somniat, ho puc fer en companyia... Però encara no mi he acostumat. Ara mateix estava pensant com puc organitzar-me per disfrutar més aquesta vida que m'han donat prou llarga mentre miro com el vent mou els arbres i l'esclat de tots els verds del bosc m'acompanya.
ResponEliminaUna abraçada Roser!
EliminaM'agraden molt en Jet i la Maria. A ell el vaig conèixer la tardor passada a Manresa. Una bellissima persona!
ResponElimina