No, no estic bé!
Amics i coneguts em pregunten i els pregunto:
- Esteu bé?
- Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla...
No estem
malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més
tristos, més angoixats, més indignats, més confosos.
No, no estem bé!
Si miro més
enllà del meu nas encara em sento pitjor.
Escric,
desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta,
expressades al blog.
Demà obren les
escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar
qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria,
els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant
una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa.
Demà entrem a
la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són
les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i
els pobres, pobres treballadors precaris, aturats, sense papers, amb papers i
sense feina... sense internet, sense escola, sense oportunitats...
I em paren pel
carrer perquè no porto la mascareta:
- Senyora, que no sap el risc d’aquesta malaltia?
- Sí, sí que ho sé.
Me la poso i
em sento fatal, no per la mascareta, que també, em sento: vigilada, perseguida,
agredida... per una puta mascareta que ho salva tot.
Desinfectant a les mans,
mascareta a la cara i tots els mals del món solucionats:
Si l’home et
mata a casa, posa’t la mascareta.
Si tens la
nevera buida, posa’t la mascareta.
Si dorms al
carrer, posa’t la mascareta.
Si no tens
ordinador ni internet, posa’t la mascareta.
Si ets diabètic
i t’han cancel·lat les visites al metge i al CAP no agafen el telèfon, posa’t
la mascareta.
Si la depressió
et devora, posa’t la mascareta.
Si vius en una
habitació amb la família, posa’t la mascareta.
Per responsabilitat,
et diuen. No fos cas que ens moríssim tots. Qui som tots? Perquè de morts n’hi
ha cada dia centenars de milers per una i mil altres pandèmies.
P... món de
merda!
- Esteu bé?
- No, no estic bé.
Estimada Rosa, novament comparteixo sentiments i hi afegeixes paraules amb le que m'identifico! No, jo tampoc estic bé, perquè les conseqüències de moltes de les situacions que descrius tindran una factura mooolt cra de pagar! Novament, gràcies!!!
ResponEliminaCompartir m'alleugereix. Gràcies. Una abraçada.
Elimina